30 de març, 2007

Fe en les persones

Aquest matí he exercit de mesòcracia en el sentit més pujolià del mot :

Temps 1

Al metròpolita, en el abaixador de Sagrera , m'ha estat furtada la cartera ( i els quartos que no em roba el govern de Madrid).
Un professional !

I pel cap et ve l' "Homo homini lupus est" de Hobbes al Leviathan.

Temps 2

A migdia he baixat a Plaça Catalunya a la comissaria dels Mossos d'Esquadra. Decorat de plató televisiu, amabilitat i llengua pròpia. Si vol presentar denúncia ha d'esperar dues hores o dues i mitja tenim molta feina - el lloc es buit i la calma s'enfila pels racons -. Ja tornaré demà com Larra.

I pel cap et ve les burocràcies de Weber i les dotze proves del Cèsar de 'Astèrix i l'Obèlix.

Temps 3

A horabaixa truquen de la oficina de La Caixa i demanen per mi (estrany, doncs no hi tinc ni un ral). Som la oficina del carrer Bilbao, un senyor ens ha dut la seva cartera recollida al carrer i hem trobat aquest telèfon.

I pel cap et ve la Fortuna i la fe incorruptible en l'ànima de les persones.

Definitivament és el triomf del gran filosof català Francesc Pujols:

Amb les convulsions de la guerra, es va
perdre el bellíssim retrat de Pujols obra
de Ricard Canals. Després de la guerra,
els seus amics insistien perquè fes alguna
indagació per recuperar-lo. Pujols
sempre deia:

—No us amoïneu, el Destí me’l portarà.
N’estic segur.

El 1948 es va publicar una anècdota de
Pujols a Destino il·lustrada amb una fotografia
del cèlebre retrat. Al cap de quatre
dies el quadre de Canals tornava a ser
al domicili de Pujols; la reproducció
havia donat la pista a una lectora del setmanari.

I per això, Pujols sempre repetia:

—Ja us ho deia jo, que el Destino em
tornaria el quadre...
Publica un comentari a l'entrada