17 de febrer, 2007

Respectar les arrels d'un poble...

Arresten sis bosquimans per caçar a la reserva del desert de Kalahari

El Tribunal Suprem de Botswana ha reconegut el dret del poble de romandre a les seves terres

El poble bosquimà de Botswana va aconseguir, el mes de desembre, una històrica victòria als tribunals, quan se’ls va reconèixer el dret de viure a les seves terres ancestrals del desert de Kalahari.

NDos mesos després, continuen patint la discriminació de les forces de seguretat de l’estat. Segons ha denunciat Survival, sis persones van ser acusades de forma il·legal d’estar caçant a la reserva natural de Kalahari.

+ Survival: Los bosquimanos, arrestados y golpeados a pesar del dictamen

+ Web de la campanya I want 2 go home per reclamar el dret dels bosquimans a tornar a les seves terres

Font mon divers

Fidelitat...


La flama de la llengua arriba al Parlament i al Palau de la Generalitat

Membres del Club Excursionista Pirenaic la pujaran demà fins a Montserrat

La renovació de la flama de la llengua catalana és una tradició que es remunta a l'any 1968, quan una vintena d'entitats agrupades en la Federació Catalana de Muntanyisme es van afegir a la celebració de l'Any Fabra. Des d'aleshores, cada any, una entitat excursionista s'encarrega de renovar el compromís amb la llengua, encenent-la a Prada, on va morir Pompeu Fabra, i transportant-la per diversos llocs emblemàtics del país. Aquest matí ha arribat al Parlament de Catalunya i al Palau de la Generalitat.

Al Parlament l'ha rebut el president, Ernest Benach, en un acte en què també hi era el catedràtic de filologia de la Universitat de Frankfurt, Till Stegmann. Posteriorment, al Palau de la Generalitat, els amfitrions han estat el conseller de la Vice-presidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, i el secretari de Política Lingüística, Miquel Pueyo.

Enguany, l'encarregat de passejar la flama és el Club Excursionista Pirenaic, que celebra setanta-cinc anys d'història. Demà diumenge, els integrants del club faran relleus per pujar la flama des de Marganell (Bages) fins al monestir de Montserrat. Allà es farà una recepció amb la comunitat de monjos, una ofrena floral, l'eucaristia i una taula rodona amb Jordi Pujol i Soley i Lluís Maria Xirinachs, Vicent Pitarch, Sebastià Barceló i Enric Balaguer.

Font Vilaweb

La meva oficina



MVI_2165
  • 197 - Battaglia di Lugdunum, l'imperatore romano Settimio Severo sconfigge il rivale Clodio Albino, assicurandosi il pieno controllo sull'Impero Romano
  • 1332 - Philippe VI émancipe son fils, Jean, héritier du trône, et le fait duc de Normandie.
  • 1600 - Giordano Bruno viene messo al rogo a Roma
  • 1843 - Aberta para trânsito da nova ponte pênsil da cidade do Porto.
  • 1848 - Carlo Alberto con le Lettere Patenti riconosce ai Valdesi diritti civili e politici
  • 1854 - Il Regno Unito riconosce l'indipendenza dello Stato Libero di Orange
  • 1867 - La prima nave attraversa il Canale di Suez
  • 1902 - Barcelona: s'hi declara una vaga general en la qual hi participen uns 100.000 obrers.
  • 1956 - O Território Federal do Guaporé teve seu nome alterado para Território Federal de Rondônia (hoje, estado).
  • 1979 - La Cina invade il Vietnam
  • 1980 - Prima ascensione invernale dell'Everest (Leszek Cichy e Krysztof Wielicki)
17 de febrer.

Sant Aleix Falconieri (†1310) i els altres 6 florentins fund. Servents de Maria o servites (1304, OSM). Fugida a Egipte del Senyor; sant Ròmul, mr. (302); sant Silví, bisbe.

16 de febrer, 2007

15 de febrer, 2007

WINDOWS VISTA AERO VS LINUX UBUNTU BERYL

W 2.0

LA RAÓ CATALANA

Començarem per dir que la llengua catalana és l'única llengua de les poques que nosaltres coneixem que [...] de parlar i de conversar en diu enraonar, que vol dir enfilar raons com els grans d'un collar i que és el verb que expressa com veritablement el geni català que quan parla no enraona, perquè les paraules catalanes no són com les franceses que fan relliscar el pensament damunt el front com els cabells ni com les italianes que fan cantar les idees, ni com les castellanes que omplen la boca i emborratxen com el vi, sinó que són com els graons d'una escala que serveix per a pujar i baixar la raó, com la famosa escala d'en Sibiuda, i perquè es vegi que aquesta raó típica que ens caracteritza és tan antiga com la nostra història, citarem la profecia que en Pròsper de Bofarull copia en el pròleg de la història dels comtes de Barcelona vindicats, que segons diu és una profecia molt antiga, treta d'una obra coneguda per obra de mossèn Sanct Jordi i de Cavalleria, que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que entre altres coses que valen la pena d'ésser sabudes pels catalans diu amb paraules textuals, que copiem, que havent estat interrogat un rei got perquè li plaïa més estar a Barcelona que en alguna altra part o lloc, va respondre que perquè aquí s'hi sentia més inclinat a usar de seny, que vol dir fer un bon ús de la raó i que quan li pregunten de què podria provenir aquesta condició respon, amb el llenguatge típic del profeta que fa la profecia, que així devia ésser per especial acte i natura de la terra, segons els seus astròlegs i filosops li havien dit i aconsellat, de manera que aquesta propietat racional del nostre clima, és veu que no solament s'havia observat molts segles enrera, sinó que havia arribat a fer observar degudament de la raó un got, que és tot el que es pot dir, perquè, com hem dit, els gots són els que, cansats i decepcionats de fer funcionar la raó fora de la realitat i veient que no els porta al port de la realitat, fan com hem vist que va fer Duns Scot al segle XIII i Kant al segle XVIII, que tant l'un com l'altre van acabar per negar la raó i declarar que no servia per a res [...].
Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XII.

Composició breu

I
Plazens plasers, tant vos amb e.us desizir,
que res no.m pot plazer ses vos, ni,m platz.

II
Pecar faretz, doncs, si.m voletz auzir,
pus als no.m platz ne [no.]m pot abellir;
qu'eu fora rics si.m dexasatz sofrir
qu'eu vos pregas ans c'altre.m fazes gay.

III
Be.m poriatz storçre de morir
sol qu'eu plagues mos fis prechs retenir,
e far senblan com en pogues jauzir,
e si.us volgues que altra.n volgues may.



I
Plaents plaers, tant us amo i us desitjo,
que res no em pot plaure sense vós, ni em plau.

II
Pecat fareu, doncs, si em voleu escoltar
ja que res més no em plau ni em pot abellir;
que jo fóra afortunat si em deixéssiu aconseguir
que jo us fes la cort abans que una altra em fes feliç.

III
Bé em podríeu salvar de morir
sols que us plagués els meus lleials precs acceptar,
i mostrar com n'heu pogut gaudir
i si us agradessin que a una altra no agradessin mai

Ramon Vidal de Besalú
15 .

Sant Faustí i santa Jovita, germans mrs.; santa Geòrgia, vg.; sant Claudi de La Colombière (†1682), prev. jesuïta; sant Joan Baptista de la Concepció, prev. trinitari.

14 de febrer, 2007

Francesc Pujols i Morgades

Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962), fou un escriptor i filòsof català.

L’any 1918, Francesc Pujols publica el ‘Concepte General de la Ciència Catalana’, on estableix l’existència d’un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull i continuat per Ramon Sibiuda; en aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d’excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat. En anys successius escriu altres treballs filosòfics com ‘L’evolució i els principis immutables’ (1921) o ‘Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana’ (1937).

Francesc Pujols basteix un sistema filosòfic anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l’Existència, i finalment Pantologia o Ciència del Tot. L’any 1931, l’escriptor Josep Pla va dedicar un llibre al seu pensament titulat ‘El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia’.

El pa, pa .... i el vi, vi.

A Catalunya la festa de qui estima es diu Sant Jordi. Sense embuts.

No cal que hom vanti la seva ignorància en jotns forasters com aquest.

El pobles tenen llurs arrels i llurs tradicions. Cremar-les es "cosmopolita" però fa els colors del món més grisos.

Els Segadors (versió de Jaume Escala per la película "1714")

14 de febrer.

Sant Ciril, monjo, i sant Metodi, bisbe, germans grecs (IX), evangelitzadors dels eslaus, compatrons d’Europa; sant Valentí, prev. romà i mr. (s. III); sant Antoni (Antoniet), mr.

13 de febrer, 2007

Una bona noticia ...


Pakistan can replace injured players: ICC

Pakistan will announce its 15-man World Cup squad on Tuesday after being assured by the International Cricket Council (ICC) it can seek replacements for any injured players, an official said.

Chief selector Wasim Bari, who will return from South Africa after consultations with captain Inzamam-ul-Haq and coach Bob Woolmer, will name the squad despite fitness problems with leading bowlers.

../...

Clause 6.5 of the Participating Nations Agreement for the World Cup states that after February 13 players can be replaced only in accordance with the World Cup Technical Committee and Medical Regulations.

Font India Times Criket

Dites i fetes

1) Més val boig conegut, que savi per conèixer.

2) Tal faràs, tal trobaràs.

3) Estàs més penjat que una figa a l'estiu.

4) Qui menja sopes, se les pensa totes.

5) Qui té el cul llogat, no seu quan vol.

6) De Joans, Joseps, Maries, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases.

7) Quan un vell dorm, no li trenquis el son.

8) D'amics, pocs i bons.

9) De fora vingueren i de casa ens tregueren.

10) De desagraïts, l'infern n'és ple.

11) A la vellesa, bonys i verrugues

12) Qui no té fe, no te "re".

13) Qui no corre, vola.

14) Qui no s'arrisca, no pisca.

15) Qui la fa, la paga.

16) Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla.

17) Qui té mare, gran boca bada.

18) A Sant i a minyons, no promets si no dóns.

19) De mica en mica s'omple la pica, i de gota en gota s'omple la bota.

Anecdotari de Francesc Pujols

A l’època d’aquella famosa "penya de
l’Ateneu" es parlava dels sous fabulosos
dels artistes. Un dels contertulians va dir,
referint-se a un dels actors còmics més
famosos del moment:

—Buster Keaton deu guanyar més que
un ministre.

—I no fa riure tant... –va respondre un
impertorbable Pujols

Amici diem pérdidi.

Amics he perdut el dia.

Frase dita, segons Suetoni, (Vida de Titus, VIII) per l'emperador Titus els dies en que no feia una bona obra.
13 de febrer.

Sant Benigne, prev. i mr. (s. III); sant Gregori II, papa (romà, 715-731); santa Maura, mr.; sant Gimer, bisbe; beat Jordà de Saxònia, prev. dominicà; beata Cristina d’Spoleto, vg. agustina.

11 de febrer, 2007

Valor, força, equilibri i seny...

Anecdotari de Francesc Pujols


Al jardí de l’Ateneu, Francesc Pujols
contempla filosòficament la laboriosa
manera de caminar d’una tortuga, i re-
sumint les seves cavil·lacions exclama:

—Avui ja no se’n fan, de coses així...

LA DOMINACIÓ CATALANA

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, prquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

Font Racó Català

Qui fou patrona d'una terra lliure


The Cathedral of Santa Eulàlia (also called La Seu) is the Gothic cathedral seat of the Roman Catholic Archbishop of Barcelona, Catalonia, Spain. (Though sometimes inaccurately so called, the famous Sagrada Familia is not a cathedral.) The cathedral was constructed during the 13th to 15th centuries on top of a former Visigothic church. The Gothic-like façade is from the 19th century.

The cathedral is dedicated to Saint Eulalia of Barcelona, co-patron saint of Barcelona, a young virgin who, according to Catholic tradition, suffered martyrdom during Roman times in Barcelona. One story is that she was exposed naked in the public square and a miraculous snow fall in mid spring covered her nudity. The enraged Romans put her into a barrel with knives stuck into it and rolled it down a street (according to tradition, the one now called 'Baixada de Santa Eulalia'). The body of Saint Eulalia is entombed in the cathedral's crypt.

One side chapel is dedicated to "Christ of Lepanto", and contains a cross from a ship that fought at the Battle of Lepanto (1571).[1] The body of the cross is shifted to the right. Spanish legend says that the body swerved to avoid getting hit by a cannonball. This is believed to have been a sign from God that the Ottomans would be defeated.[citation needed]

The cathedral has a secluded Gothic cloister where thirteen white geese are kept (it is said that Eulalia was 13 when she was murdered).[1]

Font Wiquipèdia

-------------------------------------------------------------------------------------------

Les festes de Santa Eulàlia, basades en la figura d'una llegendària joveneta que amb els anys ha esdevingut copatrona de Barcelona, són la festa major d'hivern del barri de Ciutat Vella de Barcelona. Durant una setmana, els carrers d'aquest barri són l'escenari d'una tradició ben arrelada i renovada.

La llegenda de santa Eulàlia


Conten que Eulàlia era filla d’una bona família de Sarrià i que ja de ben petita es va distingir per la seva caritat. Quan tenia 13 anys, durant el període de persecucions als cristians del govern de l’emperador Dioclecià (245-313 dC), anà a trobar a Dacià, aleshores governador de la ciutat de Barcelona, per recriminar-li l’actitud de l’imperi contra els seguidors de Crist. El governador la condemnà per la seva impertinència i, al no voler renunciar a la seva fe cristiana, a patir tants martiris com anys tenia. Segons explica el martirologi, Eulàlia va ser assotada, oberta amb garfis i arpons la seva carn, posada dempeus dins un braser encès, les ferides van ser fregades amb pedra tosca i després, les hi van ruixar amb oli bullent i amb plom fos. Com que la santa resistia tots aquests turments, la posaren tota nua dins una bóta plena de vidres, pedres punxegudes i claus i la tiraren pendent avall pel lloc que avui es coneix com la Baixada de Santa Eulàlia. Tot i això, la santa encara persisitia en la seva resistència i van decidir tancar-la dins un corral tot ple de puces afamades. Finalment, van passejar-la tota nua per la ciutat de Barcelona fins el lloc del suplici, on va ser crucificada en una creu en forma d’X. La jove Eulàlia es va convertir amb els anys, juntament amb la Mare de Déu de la Mercè, en patrona de Barcelona. També ho és de molts pobles lleidatans de les comarques pirinenques i de Pallejà (Baix Llobregat), Esparreguera (Baix Llobregat) i Banyeres del Penedès (Baix Penedès), entre d'altres. La santa té un poderós simbolisme dins l’imaginari català, doncs el seu penó o bandera es va convertir en l’estandard de la resistència de Barcelona durant el setge que la ciutat sofrí a mans de les tropes borbòniques de Felip V l’any 1714.

La festa a Barcelona

La celebració ha tingut una evolució complicada a causa principalment de la seva coincidència amb el Carnaval. A partir de 1986, se li dóna un sentit diferent i es comença a configurar el model actual per convertir-la en la Festa Major d’hivern de la ciutat. L’any 1998, l’estrena de la gegantona Laia i l’ampliació de la programació, acaben de donar un impuls definitiu a la festa. Tots els actes s’ordenen al voltant del cap de setmana més proper al dia 12. A la vigília s’acostuma a fer la “passejada cívica”, un recorregut pel Raval, el barri Gòtic i la Ribera, barris dels que s’expliquen costums i llegendes. El dia 12 de febrer, dia central de la celebració, al matí l’alcalde posa al balcó de l’Ajuntament el penó de Santa Eulàlia (una reproducció de l’antiga bandera) i la banda de música de la guàrdia urbana, muntada i vestida de gala, interpreta els Segadors. Durant la tarda hi ha la processó de les Laies, les gegantes de la ciutat. Dissabte el vespre s’acostuma a fer el correfoc (des de 1985) i el diumenge la trobada de gegants (des de 1982). A més a més hi ha diada castellera, jocs, contes, esbarts… i altres activitats enfocades a la quitxalla. També es fa cada any una Mostra-Exposició de bestiari festiu de Catalunya, que s’instal·la durant una setmana als baixos del Palau de la Virreina i que acaba en cercavila. En el marc de les Festes de Santa Eulàlia l’Ajuntament otorga els premis Ciutat de Barcelona per guardonar la creació i la investigació ciutadanes.

Les llàgri
mes de setembre

A Santa Eulàlia també se la coneix, irònicament, com a la patrona de les llàgrimes de setembre. Segons la llegenda popular, per la festa major de la Mercè sempre plou, i és que Santa Eulàlia plora perquè ja no és ella la patrona de tota la ciutat. De tota manera, Santa Eulàlia mai no ha deixat de ser oficialment patrona de la ciutat, ofici que comparteix amb la Mare de Déu de la Mercè i Santa Madrona.

Font Festes Org

I també dues-centes catorze pàgines al voltant dels gods i la devoció a la Santa Patrona de Barcelona l'Onze de Setembre de 174.
12 de febrer.

Santa Eulàlia (o Eulària), vg. i mr., patrona de Barcelona i cotitular de la catedral. Sant Gaudenç o Gaudenci, bisbe; sant Damià, soldat mr.; beat Reginald d’Orleans, prev. dominicà; beata Humbelina, viuda.
11 de febrer.

Mare de Déu de Lourdes, apareguda a la cova de Massabielle (1858).
Sant Desideri, bisbe; santa Eloïsa, vg.; sant Benet d’Anià, abat benedictí.