01 de febrer, 2009

Re aedificatoriaºº

No recordo com va caure en les meves mans, senzillament un gruix de paper damunt d'altres plecs i d'altres expedients.

Dissabte aprofito els viatges d'anada i tornada en transport subterrani ( 'tube', 'metro' o 'subway' tan se val ) , linia I, per gaudir de 'Arquitectura i música en León Battista Alberti. Principis de teoria de la música al [ De re aedificatoria ] '.







Escrit documentat i entenimentat fruit de la ploma d'en Joan Carles Gomis Corell a la Universitat de València. Explica amb tot luxe de detalls la evolució de la 'Ars antigua' vers la 'Ars nova'. Referint-se a Leon Battista Alberi, aporta el testimoni de Cristòforo Landino , i també del llibre 'Le Vite de' piú excellenti architetti, pittori, et scultori italiani, da Cimabue, insino a' tempi nostri' segons la edició de Lorenzo Torrentino, Firenza 1550.

D'aquest darrer tenim:

Omnibus in rebus quae ingeniuum et libere educatum deceant ita fuit a pueritia instructus, ut interprimarios aetatis suae adolescentes minime ultimus haberetur. Nam cum arma et equos et musica instrumenta arte et modo tractare, tum litteris et bonorum artium studiis rarissimarumque et difficillimarum rerum cognitioni fuit diditissimus; denique omnia quae ad laudem pertinerent studio et meditatione amplexus est […]

"Va ser de tal manera instruït en totes les facetes que necessita un home de bona família i educat com correspon a un home lliure, que entre els hòmens de la seua edat no estigué, en absolut, considerat l’últim. Perquè no sols conegué el maneig de les armes, dels cavalls i dels instruments musicals, sinó que s’entregà amb gran afany a les lletres, als estudis de les bones arts i al coneixement de coses molt estranyes i difícils; en definitiva, abraçà amb el seu estudi tot allò que creia que concernia la glòria."



En un temps passat les persones procuraven aprendre amb visió amplia i passió. Avui la enèsima reforma del sistema educatiu resulta estèril per qualsevol enlairament del coneixement i l'esperit humà.

A voltes la tècnica i la ciència no ho són tot, car l'ànima i la voluntat determinen el nostre apropament a la realitat.


Píndola harmònica i melangiosa




Lamento della Ninfa

Non havea Febo ancora
recato al mondo il dí,
ch'una donzella fuora
del proprio albergo uscí.

Sul pallidetto volto
scorgeasi il suo dolor,
spesso gli venia sciolto
un gran sospir dal cor.

Sí calpestando fiori
errava hor qua, hor là,
i suoi perduti amori
cosí piangendo va:

"Amor", dicea, il ciel
mirando, il piè fermo,
"dove, dov'è la fè
ch'el traditor giurò?"

Miserella.

"Fa' che ritorni il mio
amor com'ei pur fu,
o tu m'ancidi, ch'io
non mi tormenti più."

Miserella, ah più no, no,
tanto gel soffrir non può.

"Non vo' più ch'ei sospiri
se non lontan da me,
no, no che i martiri
più non darammi affè.

Perché di lui mi struggo,
tutt'orgoglioso sta,
che si, che si se'l fuggo
ancor mi pregherà?

Se ciglio ha più sereno
colei, che'l mio non è,
già non rinchiude in seno,
Amor, sí bella fè.

Ne mai sí dolci baci
da quella bocca havrai,
ne più soavi, ah taci,
taci, che troppo il sai."

Sí tra sdegnosi pianti
spargea le voci al ciel;
cosí ne' cori amanti
mesce amor fiamma, e gel
Publica un comentari a l'entrada