16 de maig, 2009

Anecdotes .. 87

Corria l'any 1987 [ el mur de Berlín encara separava mitja Europa ] ple d'esperances d'un món més just. El President Pujol ens convida encara no una dotzena a sopar a la Casa dels Canonges.


Picture epdpb

Home de mirada viva i murri, molt murri, ens regala unes hores molt interessants. Hi érem entre d'altres, Enric Puig i Jofrà, en Jordi Williams Carner, en Toni Bruel, en Joan Pluma, en Jaume Duch,  en Salvador Gausa ... en general brillants prohomes públics.

Anem al detall.

El President Pujol heretà del President Tarradellas una exquisida cuina i un gran cuiner, car en Josep Tarradellas fou un sibarita confés. Aquella nit, en arribar el segon plat... un assortiment de carn amb guarnició de pinya  vaig provocar una crisi culinària.

Jo sóc vegetarià des que vaig assolir la majoria d'edat ( fou la meva primera decissió 'adulta' el 7 d'abril de de 1983 ). En manifestar-ho en veu alta,  el cambre es col.lapsà, neguitejà, i pressa de pànic m'oferí  coses ben extranyes.

Finalment vaig negociar una simple i senzilla truita 'a la francesa'.


Picture Al Dente

La vaig demanar 'orfe' en un plat sense res de res, però l'home i el cuiner no gosaren perpetrar aquest magnicidi culinari i aparagué amb guarnició verda.

En altres entrades aprofitaré altre 'delicies' d'aquella vetllada però ara vull remarcar alguns pensaments al voltant de...

En primer lloc, que la nostra realitat i el nostre relat personal es construeix de petits bocins, d'instants senzills, a voltes inversemblants. Potser és més important la 'intensitat' que la 'exclusivitat' amb la que vivime els nostres dies  sobre la Terra.

En segon apunto que en molts casos, el gaudi, la felicitat, l'harmonia persona,  es troba lluny de la sofisticació, el luxe o la riquessa més extrema. Fet senzills, mirades, somriures, truites 'orfes' de pare i mare són suficients per donar plenitud als nostres sentits.

En darrera posició, un apunt 'classic' al voltant de les expectatives. El servei a Palau voia satisfer 'altes' expectatives de cuina, olor i sabor.  Les meves eren un sopar 'senzill'  a canvi del fet extraordinari de poder conversar de tú a tú amb el personatge.
La vida és plena de trobades on les expectatives dels actors són  molt divergents.


Així la nostra vida resulta una negociació perpètua d'expectatives, de records per emagatzemar, de sensacions que fruïr.  Finalment d'aquell sopar en va sortir una petita mania personal: tastar tantes truites 'a la francesa' i tantes 'crema catalana' com puc en anar amunt i avall pel nostre país.

Quan sia vellet faré unes memòries titolades 'el somiatruites' o potser 'Il casanova della truita con due ove'. Deixeu-me rumiar-ho.

Píndola de records




Publica un comentari a l'entrada