12 de maig, 2009

Una idea de Catalunya ....

Aviat hi haurà un crescendo mediatic per encarar les eleccions al Parlament Europeu. El circ dels polítics amb fanfàrria i tres pistes ens mostrarà sota els focus elefants, tigres i lleons.



Picture Marta Bordes

L'any passat vaig adquirir dos llibres de la factoria Raimón Obiols. El seu [ blog ] és en les meves recomanacions i mantinc una certa curiositat pel que fa a la Convenció del Futur i els seus efectes. ( com segueixo amb fruïció que imitin amb ínfima qualitat això de la Casa Gran amb la Causa Comuna )

El segón llibre es titula "Una idea de Catalunya" aportacions pel debat del catalanisme. Escriuen un bon grapat de persones públiques, una d'elles l'eurodiputada Maria Badia.

Aquesta dona substitueix ara en Raimón al capdavant de la proposta del PSC. Això vol dir que és la primera catalana dins de la llista que ens ofereix el PSOE. Just darrera la incalificable "Antes partia que dobla... Magdalena Alvarez"


La estafa que el PSC perpetra als seus votants no desmereix la talla particular d'aquesta ment lúcida. Al llibre s'explica en el capítol anomenta "Fer Catalunya, Fer Europa".

Efectivament és un bon recull dels fils de pensament del PSC-Congrés, de federalisme, euroregió, de no molestar a España i de no fer soroll per la llengua.

Em quedo amb unes paraules que semblen manllevades del pensament d'en Kennedy i més recentment d'Artur Mas (! ) : a la plana cent-tretze trobem "Per saber quin pot ser el nostre futur dins d'Europa, fora bo que ens demanèssim que pot oferir Catalunya a Europa."

En altres tempos el mateix Alfonso Guerra hagues clamat ben fort : Heretgia !!!


Recordeu l'Artur en dir "No preguntis que pot fer Catalunya per tú, pregunta't que pots fer tú pel teu país". Recordeu John F. Kennedy "Ask not what your country can do for you; ask what you can do for your country.".


La esència de les tres afirmacions és el liberalisme, la confiança en la pròpia persona, la pròpia iniciativa, la pròpia vàlua. Pareix que d'aquell jovenívol marxisme només ens queda el regust per Jaques Brel i l'afrancesament de la nostre "Gauche divine".

Podeu seguir en primera persona el seu punt de vista a [ des del pla país ] , blog amb nom homònim a un dels poemes cantats pere aquell xicot belga. Les paraules porten a aquella terra de ca l'Asterix i Obelix anomenada Flandes

Especial per ella, píndola nostàlgica



LE PLAT PAYS (1962) Jacques Brel



Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le coeur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluies pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien.


A casa preferim l'Ovidi Montllor



Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.

Publica un comentari a l'entrada