13 de novembre, 2009

La gallina a la cazuela

No se perquè tinc al cap aquesta dita d'infantessa.

A casa, a la llar nostrada, mon pare va reproduir el seu món pagesívol i aquell vell mite de l'avi: 'La caseta i l'hortet'.
Així recordo de ben menut conviure amb tota mena d'animals i bèsties; també el corral amb dues dotzenes llargues de gallines ponedores.



Picture  Elsbeth

Ai, ai ! Quins records, quin deleix per contemplar aquest animal bord, sense cervell ni sentiment que picoteja la brutícia, tot esgarrinxant-la amb les ungles.

El cap amunt i avall per espicossar, la mirada de rèptil amb ploma, la traïdoria al front, i el xivarri ... sempre molt  brogit. Però al cap i a la fi ens ponien i ens donaven ous.

Ja més fet vaig esmerçar estius a Binéfar al mas de la meva tia Pepita. Porcs, vedells, conills, ... i gallines. Moltes gallines  brutes i porques fent garbuig del femer.

Potser per tot això em vaig fixar molt i molt en dues expressions castellanes:

1. En anar a comprar 'cromos',  cotxes de joguina, ... a prop de casa, hi havia a la botiga un avi que amenaçador parava la ma i deia : "Suelta la gallina".

2. El pare d'un company d'escola en voler dir com prendre profit de qualsevol cosa ens mirava fixament i deixava anar: "La gallina ... a la cazuela"

Certament, la fi probable d'aquestes bestioles, resulta un cop desganyotades, esberlades, esquarterades i esbudellades, la fi probable sia el perol crematori.


Picture ocompras

Confesso però, que fa anys sóc vegetarià per convicció, i això de la gallina no em fa ni fred ni calor.  Em fa molt més goig rellegir  el volum que em va dedicar un amic monjo budista tibetà.

Era a la Casa del Tibet ara fa quatre mesos. Una eternitat.



Publica un comentari a l'entrada