09 de gener, 2009

La xarxa, equilibri entre bonhomia i seny

Ara fa uns dies em feien arribar una noticia sobre els perills de la xarxa: Facebook ha esdevingut una font inestimable pels segrestadors mexicans.




Foto Cristòfol Bordes

Arreu del planeta milions de persones aboquen dades i més dades, fotografies, currículums, ... indicadors clars del nivell socio-econòmic, del lloc de residència, de l'aspecte físic propi o dels més propers.

Un autèntic supermercat ple d'ofertes, de reclams lluminosos pels servents del cantó fosc de la força. Foc al foc, i que sedueix més i més malvats.

De la mateixa manera que no caminem pel carrer portant escrit al pit el número de mòbil o el saldo bancari. no te cap sentit oferir amb lleugeresa dades sensibles a Myspace, Facebook, Netlog, Xanga , i tants altres.

Hem de malfiar de tothom ? Hem de reclamar seguretat, policies, càstigs,...?


Possiblement no te gaire futur voler 'conservar' i 'preservar'. Però si és lògic que examinem que oferim al món i que reflexionem si acceptem els riscs inherents.

La xarxa cada cop més requerirà equilibri entre la bonhomia i el seny.

Mentrestant, píndola optimista.



Carminum I, 11 ( Carpe diem )

Aquest és el títol d'un dels poemes d'Horaci,una oda amb un consell que ha fet fortuna: "Carpe diem".




Imatge Manuel Gordillo Álvarez



Horaci gaudia d'un especial sentit de l'humor i la ironia, virtuts ben necessàries en tornar a la roda diària, a l'hàbit del treball, dels embussos i dels 'marrons' no desitjats.

Avui per a tots aquells que patiu "estres traumàtic post vacacional", val a dir vividors, ganduls, llepes, i demés fauna de classes pasives que viviu a sobre la nostra esquena, avui per tots vosaltres amb un 'carinyu' i un 'repitu' montillencs, uns versos per alleugerir aquesta melangia d'esperit, aquest desassosec, aquest neguit....



Carminum I, 11 («Carpe diem»)

"No pretendas saber, pues no está permitido,
el fin que a mí y a ti, Leucónoe,
nos tienen asignados los dioses,
ni consultes los números Babilónicos.
Mejor será aceptar lo que venga,
ya sean muchos los inviernos que Júpiter
te conceda, o sea éste el último,
el que ahora hace que el mar Tirreno
rompa contra los opuestos cantiles.
No seas loca, filtra tus vinos
y adapta al breve espacio de tu vida
una esperanza larga.
Mientras hablamos, huye el tiempo envidioso.
Vive el dia de hoy. Captúralo.
No fíes del incierto mañana
."


Si per un moment aquesta entrada laboral us provoca desconcert, si patiu algun tracte incorrecte, si us veiu injustament valorats, recordeu les sàbies paraules d'aquest individu anomenat "Quintus Horatius Flaccus" :

"El temps portarà a la llum allò que estigui ocult; cobrirà i amagarà allò que ara esta brillant amb esplendor."


Quin seny tenien els clàssics ! i que ne's de perdut en els nostres dies ! Ai, ai !.

Amb tanta nostàlgia avui s'escau una píndola ben assenyada



08 de gener, 2009

Was darf ich hoffen?

Pregunta d'Immanuel Kant molt present en l'ànima dels catalans que enlloc de fer la seva feina, badant mirant cap a Madrid i el 'poderio' de la 'Sierra de Guadarrama'.

Anem a ses Illes a trobar un exemple ben entenedor sobre el caràcter mesetari i la 'Grandeza de España': per a tots vostés ...






"L'any 1862 es va prohibir es cultiu d'es tabac de Pota a Menorca. Cinc anys van durar ses gestions a prop d'es Govern de Madrid perquè tornessin a donar permís per cultivar-lo.

Conten que fins i tot s'assumpte va arribar a's congrés i que durant una de ses Sessions es diputat que s'interessava perquè es tragués sa prohibició abans de començar sa seva intervenció va encendre en es mateix hemicicle un cigarret de tabac de Pota i va començar a tirar fum a sa cara d'es seus companys: tots, tossint i fent ganyotes es varen fer enfora d'ell. I va esser en aquell moment quan es diputat es va aixecar d'es seu seient tot dient:
- ¿ Creen sus señorías que este tabaco, llamado de Pota, del que Hacienda prohibió su cultivo en la Isla de Menorca, con este humo y olor que casi me mata a mi y a mis compañeros, puede ser competidor de las labores de tabaco que Hacienda patrocina?.

Es dia 15 de juny de 1.867, es va anul.lar sa prohibició d'es cultiu d'es tabac de Pota a s'Illa sde Menorca
."


El text recull la explicació que en Ramón Cavaller i Triay redacta a fi d'encapçalar la glosa 'Tabac de Pota', recollida a les Gloses d'en primer (I) , recull de papers de gloses antigues [Quaderns de Folklore, núm. 29 ]






Que cadascú en tregui el somriure que vulgui, però recordeu sempre aquella anècdota del Cardenal Cisneros i la expressió 'Estos son mis poderes' tot assenyalant els canons i la caballeria al pati d'armes.


Avui 'Esos son sus poderes' encara.



07 de gener, 2009

El blogaire emmascarat

Ara fa unes setmanes em van fer un present, un obsequi, un gest ple de sentiment i emoció.



Foto J.P.R.



Aquest símbol hispànic, aquesta icona de la ignorància i el tremendisme, acompanya els meus matins camí de l'àngelus, de les vespres i a voltes de les nones.



Quin exemple més punyent de la ingent tasca que roman intacta, incòlume, pendent d'ànima missionera.

Catalunya és avui "terra d'infidels", espai de bàrbars indocumentats, de forasters selenites, de ramats lobotomitzats.


Foto Cristòfol Bordes


"Riots of spaniards, thousands of pariah citizens from all over the world, incessantly come to the small paradise on the shores of the Mediterranean.

Soon three quarters of the population will be foreign or children of those foreiners. Only a small stronghold of aboriginal missionaries will retain
memory and kept their ancient culture.


If they lost, I suggest and scape possibilitie: Far, far away of the mountain of Montserrat, Montseny or Canigó a virgin forest, deep and intense is waiting for all of them : [ La forêt du mont Mabu ]
"



Al nord de Moçambic, una zona selvàtica d'uns 80 Km2 no havia estat mai cartografiada o explorada fins ara i en el seu interior centenars de noves espècies s'amagaven.

LLoc ideal, doncs, per dipositar-hi els darrers 'catalans' aborígens :allí gaudiran la amistat d'altres espècies en perill d'extinció i no faran soroll.


Mentrestant píndola tribal


06 de gener, 2009

La poma prohibida ...

Si penseu en la poma blanca "Apple" doncs fred, fred.




No ens referim a aquesta mena de pomes ben dolces i llamineres, ni en sentit figurat a les altres pomes, les fatals per Eva i les seves vacances al Paradís.




En els darrers dies ens han servit diverses noticies al voltant de les xarxes virtuals de comunicació social.

Efectivament comunitats com Facebook, Myspace, Xanga, Photobucket, ... han esdevingut veritables 'pomes' que inciten al 'pecat' de socialitzar-nos en xarxa.


Esberlada la barrera de la distància física, aquestes i d'altres eines de programari comunicatiu, permeten conèixer en temps 'real' altres persones, els seus estats d'ànim, els fets que els colpegen en el dia a dia....


Un món d'idees i coneixements que creix 'ad infinitum' en funció de l'amplitud de la nostra xarxa de contactes. I això vol dir temps i més temps, dedicació, concentració, 'to be focused on'.


Per això aquests dies hem trobat noticies com:



En el primer cas es servida per 'Le Soir' belga i en el segon per Vilaweb i d'altres. Les dues incideixen sobre el mateix fet i resulten l'avanguarda del reguitzell que podrem anar escoltant en aquest any.

Hi ha coses que provoquen addicció en la condició humana. Com la música d'arrels atàviques.




05 de gener, 2009

6.000 LLibres i una crisi.

He aprofitat una tarda festiva i de la xarxa un sol fitxer 6.000 llibres m'ha portat. Incommensurable és avui la potència d'aquesta eina al servei de la intel·ligència humana.




En poques paraules disposo ara de 6.000 volums addicionals per llegir i digerir. Potser es una biblioteca modesta però ben segur més curta i escadussera és la vida que em queda per aplicar-me a la lectura.


Per anar fent boca, agafo unes línies de 'Las avispas' d'Aristòfanes on parla d'actituds socials.



"SEGUNDO SEMICORO.-En aquel tiempo éramos terribles Nada nos amedrentaba.

A bordo de las trirremes exterminamos a nuestros enemigos.

No nos cuidábamos entonces de perorar elegantemente ni de calumniar a nadie.

Toda nuestra ambición se cifraba en ser el mejor remero.

Así fue como les ganamos a los persas numerosas ciudades; y a nuestro valor se deben esos tributos que hoy despilfarran los jóvenes. Si nos observáis con atención, veréis que nos asemejamos a las avispas en nuestro estilo de vivir.

En primer lugar, cuando se nos irrita no hay animal más colérico e intratable, y en todo lo demás hacemos lo que ellos. Reunidos en enjambres, nos repartimos en diferentes avisperos: unos vamos a juzgar con el Arconte ; otros, al Odeón ; otros con los Once ; y otros pegados a la pared , con la cabeza baja y sin moverse apenas, nos parecemos a las larvas encerradas en su capullo.

El procurarnos la subsistencia nos es sumamente fácil, pues nos basta para ello picar al primero que se presenta. Pero hay entre nosotros zánganos desprovistos de aguijón, que se comen sin trabajar el fruto de nuestros afanes.

Y es doloroso, ciudadanos, que quien nunca peleó, quien nunca se hizo una ampolla manejando el remo o la lanza en defensa de la ciudad se apodere así de nuestro salario.

Por tanto, opino que, en adelante, quien no tenga aguijón que no cobre los tres Óbolos
. "





El ressaltat en negreta és propi car reforça dues idees que he defensat amb insistència:

1. Cadascú de nosaltres és responsable dels propis actes i hem de procurar els millors possibles.
2. Aquells que tenint capacitat i oportunitat no col.laboren en l'interes general, no mereixen cap aixopluc social

Només és un punt de vista, però ens pot estalviar gurús i estafes.


Avui píndola eclèctica.






04 de gener, 2009

Genpuku i Dokimasia

L'altre dia en una conversa informal amb J.C.M. , aquest feia servir la expressió 'rite de pas' una versió afrancesada 'rite de passage' del 'ritus de pas'.





Es tracta com ja heu endevinat d'aquest concepte genèric exposat per l'etnòleg i folklorista francès Arnold van Gennep (Les Rites de Passage, 1909).

Dins d'aquest concepte genèric encabim dues cerimònies que criden la meva atenció:






En el primer cas, Genpuku, el ritual japones marca l'entrada a la vida adulta dels nens entre les edats de 12 i 16. Així, portats als santuaris del seu patró Kami. Aquí sel's ofereix la seva primera roba d'adults ( 角髪 mizura ? ) , els seus nous pentinats i també nous noms d'adults (乌帽子 eboshi-na?).

A la època Heian vegades, la cerimònia es va limitar als fills de nobles i samurais i fou en els anys Muromachi , on a poc a poc es va estendre als homes de rangs inferiors.

L'equivalent per a les dones cerimònia es deia Mogi i per a les nenes d'edats compreses entre els 12 i 14, i també es fonamenta en la presentació de la roba d'adults.

Al Japó modern, aquestes cerimònies han estat substituïts per cerimònies danuals d'arribada a l'edat de 20 anys d'edat d'ambdós sexes anomenades seijin Shiki.


A Madrid puix que són molt 'castizos' els benestants fan allò de la 'Puesta de Largo' per les noies. Pels nois la cerimònia és exclusiva i privada. Vaja com el ball del home de foc dels Bainnings a Nova Papúa.


Foto Wikimèdia

Estic convençut que per en Zapatero tota prova ha estat un èxit i ja és un homenot en majúscules.



En el segon cas la Dokimàsia ens porta a un concepte de la Grècia clàssica

Dokimasia (grec: δοκιμασία) va ser el nom utilitzat a Atenes, per designar el procés de determinar la capacitat dels ciutadans per a l'exercici de drets i deures públics.

Si, per exemple, un jove ciutadà vol ésser admès entre els epheboi, ha d'ésser examinat en una assemblea del seu districte per esbrinar si la seva nissaga és a banda i banda, de ciutadans atenesos, i si dona la
capacitat física per al servei militar.

Tots els funcionaris, també - fins i tot els membres de la Boule - el Consell de 500 - eren sotmesos a un examen abans d'entrar a la seva oficina.



Fotografia Viquipèdia

El propòsit d'això era esbrinar, no la seva capacitat real per al lloc, que es pressuposa en tots els candidats, ans el seu llinatge autòcton, la seva vida i el seu caràcter, i (en el cas d'algunes oficines que participen l'administració de grans sumes ), fins i tot la quantitat dels seus béns.

L'examen era realitzat en públic pels arcontes i els presents tenien dret a formular objeccions que si eren acceptades i provades obligaven a perdre el càrrec i podien arrossegar una pena segons el delicte.


En aquest cas és obvi que el Molt Honorable Montilla ha fet trampes i s'ha estalviat la 'Dokimàsia'.

Reflexioneu un moment: Cap empresa de treball temporal contractaria un perfil com el seu per exercir les funcions que comporta uin càrrec com el de President de Catalunya.

No és una questió de llinatge, ni de voluntat ( que el noi en posa, i en posa molta ). Res a veure amb l'origen o el somriure.


Senzillament d'on no hi ha, no en raja.