08 de gener, 2011

La síndrome d'Smeagol o roda el Món i torna al Born

Aquests dies noticies coincidents en el temps m'han fer rememorar aquest personatge i la seva incapacitat per alliberar-se de la càrrega daurada : Anyell esclau de l'anell del Poder.

A voltes hom no entén que ha passat el seu temps, la seva oportunitat, el seu paper a l'Àgora pública o privada.

Smeagol and the Ring

Fixeu-vos a Costa d'Ivory el President Laurent Gbagbo i les dificultats per un canvi presidencial sense conflicte . Tanmateix altres llocs d'Àfrica com Senegal i el seu President Abdoulaye Wade, presenten aquesta síndrome de 'cul-enganxat-a-la-cadira', molt dificil de resoldre sense conflicte i sense pressió exògena.

Cas semblant el de la monarquia hispànica que 'cabalga inasequible al desaliento' sense ànims d'abdicar, de donar pas al relleu. Darrerament, fins i tot la nórdica i gèlida Suècia és un batibull a pròsit del clam majoritari demanan que sa Majestat faci petjada enrera i faciliti l'Anell del Poder a la seva estimadísima filla Victòria.


Pareix, en defininitiva, que aquest virus tan colomenc de la "síndrome d'Smeagol" s'escampa arreu. Com en les fonts naturals del Dret, la Gràcia Divina i un patrimonialisme ferotge fan autoconvèncer a algunes persones dels deus drets, oportunitat i fins idoneïtat per càrrecs i posicions de projecció pública i privada.


"It came to me, my own, my love, my own, my precious! Gollum!"

En aquesta vida, - que malgrat èsser efímera pot esdevenir intensa -, cal tenir molta consciència del paper i del lloc que ens toca en cada etapa vital. Especialment si hem estat promoguts a càrrecs de representació o d'execució en la vida ciutadana, la cultura, la política.

Sovint resulta díficil acceptar aquesta contingència estructural i la temptació de la perpuïtat, de la revenja, de 'si-no -estàs-amb-mi-,-ets-en contra' apareix provocant un conflicte molt desagradable.

En els fets de la nostra ciutat han sovintejat escenaris d'aquesta mena, trencant la natural pau social i convivència. Els personalismes i les arengues moralitzants, les apel.lacions a bons i dolents, tenen justa resposta en dos fets 'naturals':

- El temps possa ( Tempus edax rerum ) cada cosa al seu lloc

- Els fets i no les paraules ( Facta non verba ) donen justa mesura de l'ànima humana.

Ara, en estrenar nou any i nou cicle electoral a la nostrada vila, resulta escaient recordar que mai cal caure en el parany d'aquesta mena de situacions, que no resulta acceptable el xantatge emocional, que els conflictes tenen oportunitats i solucions, que la Democràcia avança i es consolida amb propostes constructives.

També amb la consciència del propi espai i del propi temps.

" The Show must go on".

Publica un comentari a l'entrada