01 de desembre, 2012

La pause gourmande

A Lens, a tocar Pas-de-Calais trobareu aquest espai. Certament aixecar-se ben d'hora a Paris, prendre un vell TGV i esmorzar a tocar Valònia, resulta una gormanderia ben dolça per qui fa d'Europa el seu badiu particular.

Dibolir fronteres, barrejar llengües, encaixar mans, bastir en comú, ...  son la essència del somni d'Adenauer.



Son quarts de vuit del vespre i el suburbà de Paris que m'apropa a Orly, llisca túnel enllà curull a vesar, ple de gom a gom d'ànimes sense esperança. Cada rostre, cada caiguda d'ulls, ens llampega la història d'una esperança esberlada. Paris sempre és Paris.
Avui però, no llueix, no traspua alegria enmig del brogit. Com arreu del continent, com a casa nostra, la càrrega resulta feixuga, el futur incert i les tonalites grises, molt grises.

Si la mesocràcia catalana ha estat esberlada, nogensmenys en resulta captiva dels temps, la ciutadania d'aquest racó. Així, la mediocritat, la incompetència i la cobdícia dels 'patricis' ha esterilitzat els somnis d'un demà millor.
Potser per això, els resulta paradoxal l'esclat d'il.lusió col.lectiva que es viu al nostre pais petit.

Aquesta nit, tard, dormiré a tocar la Barcino romana, el Tibidabo que guaita la teranyina urbana que envolta el Palau de La Generalitat.
Aviat hi governarà el Molt Honorable President número 129. Cent trenta Molt Honorables del que avui s'anomena Generalitat restaurada Si, restaurada, car el MHP Josep Tarradellas fou president abans que Espanya maquillés las 'Leyes fundamentales del movimiento' nomenant-les 'Constitución', i el 'aquí mando yo, cojones' per això que en diuen, eufemística,  la 'democracia de todos los espanyoles'.  Ai, ai !

Tarradelles fou President a l'exili perquè la Generalitat era a l'exili.  Ell retornà la voluntat d'un poble de ser responsable de si mateix i confiem que el proper President mantingui el mateix camí.

Sense esperança no hi ha futur i avui tenim la esperança per somniar-ne un de millor.

Potser resulta una gormanderia voler aixecar el vol ?

Dibolir fronteres, barrejar llengues, encaixar mans, bastir en comú, ...  son la esència del somni d'Adenauer.

Si, però des de casa meva, amb els 'quartos'  a la butxaca  i el meu 'dret a decidir' a les meves mans.

Casum seuna.





26 de novembre, 2012

Auf in den Kampf!

Ja fa dies que rumio de tornar-hi.

El temps llisca fugisser i el sac s'omple d'observacions, de llàmpecs d'idees, de mil petites imatges amarades d'un dolçs llaminer.   I el Món tomba i gira, i rodola i torna a rodolar.


És hora doncs de compartir, de tornar al racó d'en Cristòfol.  De moment procurant mantenir un compromis de fidelitat setmanal.
Com setmanal resulta d'obligada lectura l'escrit d'en Leonardo Boff .

Anem a pams  que hi haurà novetats:

  •  El títol s'adapta a l'objectiu  i ara s'nomenarà : "El racó d'en Cristòfol, Terra de Marca"
  •  La estètica s'anira simplificant fins esdevindre minimalista, car volem primar contingut
  •  El vocabulari serà més ecléctic  i directe
  •  Les entrades seràn multilingues segons convingui
  •  Farem per donar opinió de 'sovència contrastada'


i com sempre "píndola" musical d'ací i d'allí

Som-hi, doncs i per estrenar-nos  fem us de tota la contundència teutònica



Auf in den Kampf!   ( Into the Breach! )
"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist Llamps-C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja. És hora de morir."